Recuerda esta noche porque es el principio de siempre.

Jugar un partido de fútbol; hacía unos diez años que no lo hacía y quiero decir que aunque no sea el deporte que mejor se me da (por no decir que soy pésima), ayer disfruté como cuando a una niña pequeña le dan un caramelo. Correr de un lado al otro del campo, parar balones, gritar... fue una descarga de adrenalina y la verdad es que la necesitaba ya.
Hoy en las noticias decían que se han empezado a poner las luces de navidad en las calles, y que en los supermercados ya podían comprarse los turrones, polvorones y todas esas cosas que se comen en esta época del año; todo esto me ha hecho pensar en lo rápido que sucede todo y en el poco tiempo que dedico a aprovechar las cosas. Falta un mes y medio para navidad y ya nos bombardean con todas esas cosas, que, al menos a mi, no me gustan; el resto de la gente disfruta con la llegada de estas vacaciones, pero a mi en vez de alegrarme me entristecen; no sé por qué, pero así lo siento. Creo que es una época triste en la que cada vez falta más gente a la que he querido y que me han enseñado muchas cosas; pero también sé que es ley de vida y que en estos casos no se puede hacer nada.

Esta noche toca cena de Halloween y noche de miedo. Será genial.

Desde el umbral de un sueño me llamaron... Era la buena voz, la voz querida...

Aeropuertos, personas que van y vienen, unas que llegan y otras que se van... me encanta estar en un aeropuerto, ver como miles de personas pisan esos pasillos, miradas que se cruzan, intentar averiguar de dónde vienen o a dónde se dirigen y que les lleva a estar allí. Hoy he tenido que ir a buscar a mi hermano y a unos amigos suyos al aeropuerto y me han entrado ganas de comprar un billete con destino a cualquier parte, me daba igual. No sé si siento esto porque intento huir de algo o por el placer que me produce viajar. No soy una persona que esté todo el tiempo de aquí para allá, pero las ganas no me faltan. Esto me hace pensar en que este es mi último año de carrera y en parte tengo ganas de que acabe para poder empezar a viajar a donde quiera, y no tener que estar pendiente de si tengo que hacer un examen, entregar un trabajo o hacer las prácticas; pero por otra parte me da miedo terminar por el hecho de no pasar las horas de clase con esas personas que durante dos años y medio han llenado mi vida de alegrías, risas y siempre buenos momentos. Tengo claro que los madrugones no los echaré de menos, ni tener que estar hasta las ocho o las nueve de la noche en la univerdad, pero sí esa compañía, esas pequeñas cosas que para otros serán insignificantes o hasta tonterías, pero que a mi me alegran los días, que se convierten en importantes desde el primer momento en que me hacen sonreír. También me da vértigo ver como estos tres años han pasado con tanta rapidez, sin casi darme cuenta, y que ya estoy al final de esta etapa. Sé que cuando esto termine estaré haciendo aquéllo por lo que he luchado tanto, y he deseado con tantas fuerzas que llegara; pero cuando se es pequeño siempre se dice: cuando sea mayor..., pensando que nunca llegara o tardará mucho en hacerlo, y lo que deseé en esos momentos ya está aquí, y una parte de ello está por terminar, sólo es cuestión de meses. Me cuesta afrontar los cambios, aunque sean buenos, pero también sé que siempre lo acabo superando, porque no me queda otra si realmente quiero llegar a donde me propongo.

Aunque me haya pasado media mañana haciendo un trabajo en la universidad, hoy ha sido un buen día para mi, con un sol radiante, sin nada de frío ni viento. Puede que lo que me haya alegrado el día haya sido escuchar más de veinte veces esta canción: http://www.youtube.com/watch?v=3Oec8RuwVVs. Soy así, cuando una canción me gusta la escucho una y otra vez hasta que me harto de ella o simplemente escojo otra.

Algun dia arribarà...

Tot i que només sigui dijous, tenc la impressió que aquesta setmana ja l'he viscuda una vegada rere una altra, o que totes les setmanes passades i les que estan per venir són exactament igual, potser amb petits canvis meteorològics, però pel que fa a la resta, em fa l'efecte que no apareixeran canvis sobtats o inesperats que facin els dies més interessants. Avuí dematí el despertador m'ha sobtat, perquè normalment em desperto abans de què soni, però avui m'he despert quan ja feia una estona que amenaçava en destrossar-me els timpans si no em llevava immediatament. Avui tocaven quatre hores de Desenvolupament d'Habilitats Lingüístiques i la seva Didàctica II.Espanyol, o el que tots coneixem com a Castellà. I una vegada la classe ha acabat, una altra cop cap a casa. D'aquesta manera, de casa a la universitat i de la universitat a casa, és com he passat aquesta setmana, però avui una cosa diferent m'ha succeït. El cas és que no sé perquè avui m'han vengut al cap records de quan anava a l'institut, de tots els amics que vaig fer-hi (la majoria dels quals conservo), i de tot el que hi vaig viure. Només farà tres anys que ja no hi vaig, però tinc la sensanció que fa molt més que ho vaig deixar enrere. Fins avui, mai havia sentit ni que fos un poc, enyorança per aquells dies. Aquesta sentiment d'enyorança, a la vegada em fa sentir vertigen, vertigen de veure com passa el temps i que quasi mai l'aprofito, o no tinc el temps suficient per assaborir els moments, d'extreure allò més important de casa cosa, de cada persona, però suposo que no només em passa a mi, no?

Com faig molts dies, avui he tornat a pensar en Nova York, la meva ciutat per excel·lència, és un d'aquells llocs on desitjo tornar-hi, tot i encara no haver-hi estat mai.Sé que algun dia creuaré el gran bassiot i passejaré pels seus carrers, la Quinta Avinguda i times Square. Potser aquest futur es lluny, qui sap, però sé que algun dia arribarà. És com aquelles coses que se saben, de manera innata, que les sents dins teu, no saps ben bé per què, però les sents, i et fan venir ganes de seguir fent el que fas cada dia, tot i que pugui ser un poc rutinari, perquè no saps ben bé com, ni quan, però algun dia apareixeran davant teu.

"Esperar només és el principi"

Dilluns un altre cop.
Avui encara no he anat a classe perquè tenc la grip, tot i que ja em començo a trobar millor. Divendres va arribar a casa aquella persona que tant necessitava veure. Feia setmanes o fins i tot un mes que no ens vèiem, i encara que sempre ens estem barallant i molestant, tenia ganes de veure'l i d'abraçar-lo. M'és igual si tot el temps m'està molestant, i fent-me enfadar, perquè tots els mesos que no és a casa l'anyor molt i sé que necessito tenir-lo aprop; no sé si això és perquè som la petita de la casa. I a tot això hi podem sumar el fet que per fi els dies han millorat i torna a sortir el sol i fins i tot a fer aquella calor de final d'estiu. El que no m'agrada tant és el canvi d'hora... amb això si que no puc. Els dies es tornen més curts i enfosqueix cada cop més prest, arriba el fred.. vaja, odio la tardor. Desitg que arribi el mes de març aviat per tornar a canviar l'hora i que els dies siguin més llargs i que hi hagi més hores de sol.
D'altra banda, fa mesos que tinc una altra persona dins el cap, la qual sap el que sento per ella, i tot i així ell no diu res. Pel que sé, ell està fet un embolic i no sap què vol, però crec que tampoc fa l'esforç per descobrir-ho. No sé el que he de fer, ni si he de seguir esperant o si desistir i mirar cap a una altra banda. Amb els dies no veig que això doni resusltats, ni tampoc veig res que em digui què és el que he de fer...

"A veces lo que esperas es peor que si lo comparas con lo inesperado. La razón por la que nos aferramos a nuestras esperanzas es que lo que esperamos es lo que nos mantiene vivos, en pie, esperando. Esperar es sólo el comienzo, lo inesperado es lo que cambia nuestras vidas."

Dies grisos

Hi ha dies en què quan ens despertam i miram per la finestra de la nostra habitació, veiem que el dia que ens espera no serà com l'imaginàvem; avui quan m'he aixecat he vist que plovia i sense haver-ho viscut encara, he sentit com seria la resta del dia: humit, borrós, insegur... i encara que hagi fet tot el que estava a les meves mans per millorar-lo, ha acabat essent com ja he dit. Avui és d'aquells dies en que més val no sortir del llit ja que tot allò que tens planejat, finalment, per una raó o una altra, no acaba essent com tu ho havies imaginat, sinó més aviat tot al contrari. Esper que demà tot sigui un poc diferent i millor que avui.